LA MORT DE L'ONCLE CISCO (Rosa Juncadella)

Em sentia molt, molt sola
estava ben desolada, 
a la fi em presentaren 
un amic per alegrar-me.
Va ser un dels meus nebots,
que l'acompanyava a casa,
l'imaginava de cabell ros
i amb la mirada clara... 
Vestia pantaló negre
i camisa carabassa, 
tenia els braços peluts,
i la cara, arrugada.
Era  molt alt, corpulent,
de peus grans i mans forçades,
faccions grosses i molt bastes
i amb gepa quan caminava.
Quan cridaven el seu nom
oncle oncle Cisco l'aclamaven, 
i ell tot seguit els somreia... 
Era de poques paraules. 
Jo dintre meu vaig pensar, 
que em feien una farsa,
i quan ja tothom marxà
el vaig fer sortir de casa. 
Tenia un pati molt gran
i una caseta per eines, 
allà mateix s'acomodà
i no parava de fer feina.
Als matins per esmorzar
li portava un plat de sopa,
un bon arros per dinar
i tall amb cigrons per sopar. 
Peró xiquets, fins que un dia, 
incorporant-se amb digué, 
que volia passejar-se 
sempre amb mi pel carrer. 
Està  clar per la muntanya 
a mi no em sabia greu,
però mudada i per la Rambla, 
no em feia quedar gens bé. 
Sempre amb la mateixa roba
i el caminar tant petjós, 
que quan pujàvem al metro,
em feia sortir els colors.
A la fi vaig ser molt dura
i no el deixava venir, 
i per fer-me la punyeta 
molts dels seus fills recollí. 
Ja empipada de debò,         
als mossos vaig implorar,
que fessin una batuda
i l'oncle Cisco va acabar. 

Rosa